Divuit mesos. Aquesta va ser l’edat amb que la meva mare, hem va matricula al col·legi Sagrada Família de Sant Carles de la Ràpita i vaig abandonar aquest a l’edat dels setge anys.
Suposo que hem va portar sent tant petita per que segur que ja no m’aguantava més i va pensar que aquesta seria la millor opció.
Durant la meva estança dintre del col·legi Sagrada Família la veritat es que sempre hem vaig sentir com si estes a casa.
Es tractava d’un col·legi concertat de caràcter religiós on la directora del centre era la germana Mª Angeles. Entranyable i divertida però que realment feia por quan s’enfadava, recordo les moltes xerrades que ens feia sobre la vida i de com nosaltres ens tenien que comportar per a ser unes bones persones.
Desprès amb el pas del temps t’adones que era normal que reacciones d’aquelles maneres desprès de les moltes entremaliadures que molts dels alumnes realitzaven.
Dintre d’aquest centre va ser on ens vam conèixer tota la colla d’amics, una amics que des de petits van anar junts i vam viure moments que de ven segur mai oblidarem.
El pas a secundària ja va suposar un canvi passavem a un nou cicle amb la incertesa recordo del que era L’e.s.o. L’etapa de L’educació secundària obligatòria suposà el conèixer nous professors, uns professors que durant els quatre anys es van anar convertint poc a poc amb els nostres amics. De tots ells recordo al Jaume, un professor de Tecnologia, el qual crec que va sofrir realment amb nosaltres, va entrar a treballar al centre i feia poc que havia acabat els seus estudis i per tant vam ser la seva primera experiència i la veritat es que no li vam ficar gens fàcil ja que a dia d’avui quan ens hem trobat algun cop, sempre hem diu; “quin perill!”. Desprès com no, no hem puc oblidar de Don Angel, “esto es la química senyores”, aquesta era la frase amb la qual intentava conquistar-nos per entra dintre del apassionant món de la química. Don Angel, un professor però un amic, amb ell podíem parlar de qualsevol tema que ens preocupes o dubtes que ens podien aparèixer, es feia d’estimar i sempre tenia un somriure per a cadascun de nosaltres. En quant a mi vaig establir una bona amistat que avui dia encara perdura. Jo era la “lectora oficial”, ell abans d’explicar el tema corresponent del dia sempre ens el feia llegir i aquesta responsabilitat va recaure sobre mi. Sempre “Mercè cuando quierass…” la veritat que crec que molts professors haurien d’aprendre d’ell ja que amb el pas del temps i com he pogut comprovar ja que sempre he estat amb contacte amb el centre Don Angel segueix sent el professor mes ben valorat i apreciat pels alumnes.
Durant l’estança dintre del col·legi Sagrada Família sempre tenia les ganes d’acabar i marxa, suposo que l’edat l’adolescència tenien molt aveure i així va ser va arribar quart d’eso i vaig deixar enrere el centre. Recordo l’últim dia amb alegria, satisfacció i sobretot amb tristesa al mateix temps per que deixava enrere una gran família, una família que marxava amb mi i a la que mai oblidaria.
Un cop acabada l’eso va ser el moment d’elegir, la veritat que no hem va suposa cap problema ja que tenia molt clar que volia realitzar el batxillerat, el problema va venir quan vaig haver de decidir on.
Podia anar al els Alfacs d’aquí de Sant Carles o bé al Seminari de Tortosa. La veritat es que desprès de pensar-ho vaig decidir anar al seminari, la raó va ser per que sàvia i coneixia per amics com funcionava L’ies Alfacs i vaig pensar “Mercè si vas al institut, no faràs re…” anaven la majoria de les meves amigues i ja es sap a un institut les portes sempre estan obertes i jo si no hem posen barreres sempre m’escapo. I desprès de pensar-ho vaig decidir que el millor per a mi era marxar a Tortosa al Seminari.
Al principi hem va fer por, per que era el primer cop que marxava de casa ja que si anava a Tortosa segurament hem quedaria en alguna residència o pis d’estudiants.
Recordo el primer dia amb nervis, molts, no s’havia on anava i no coneixia a ningú. Abans de començar al seminari hem vaig anar informant i tothom hem deia “Compte amb el mascarell! “, no ho entenia massa però desprès si.
El primer dia ens van ensenyar el col·legi que cal destacar que mereix la pena el veure’l ja que es una obra arquitectònica de reconeixement. Ens van dividir segons el Batxillerat i va ser quan vaig conèixer als que serien els meus nous companys durant aquests dos anys que es pronosticaven bastant durs.
Suposo que hem va portar sent tant petita per que segur que ja no m’aguantava més i va pensar que aquesta seria la millor opció.
Durant la meva estança dintre del col·legi Sagrada Família la veritat es que sempre hem vaig sentir com si estes a casa.
Es tractava d’un col·legi concertat de caràcter religiós on la directora del centre era la germana Mª Angeles. Entranyable i divertida però que realment feia por quan s’enfadava, recordo les moltes xerrades que ens feia sobre la vida i de com nosaltres ens tenien que comportar per a ser unes bones persones.
Desprès amb el pas del temps t’adones que era normal que reacciones d’aquelles maneres desprès de les moltes entremaliadures que molts dels alumnes realitzaven.
Dintre d’aquest centre va ser on ens vam conèixer tota la colla d’amics, una amics que des de petits van anar junts i vam viure moments que de ven segur mai oblidarem.
El pas a secundària ja va suposar un canvi passavem a un nou cicle amb la incertesa recordo del que era L’e.s.o. L’etapa de L’educació secundària obligatòria suposà el conèixer nous professors, uns professors que durant els quatre anys es van anar convertint poc a poc amb els nostres amics. De tots ells recordo al Jaume, un professor de Tecnologia, el qual crec que va sofrir realment amb nosaltres, va entrar a treballar al centre i feia poc que havia acabat els seus estudis i per tant vam ser la seva primera experiència i la veritat es que no li vam ficar gens fàcil ja que a dia d’avui quan ens hem trobat algun cop, sempre hem diu; “quin perill!”. Desprès com no, no hem puc oblidar de Don Angel, “esto es la química senyores”, aquesta era la frase amb la qual intentava conquistar-nos per entra dintre del apassionant món de la química. Don Angel, un professor però un amic, amb ell podíem parlar de qualsevol tema que ens preocupes o dubtes que ens podien aparèixer, es feia d’estimar i sempre tenia un somriure per a cadascun de nosaltres. En quant a mi vaig establir una bona amistat que avui dia encara perdura. Jo era la “lectora oficial”, ell abans d’explicar el tema corresponent del dia sempre ens el feia llegir i aquesta responsabilitat va recaure sobre mi. Sempre “Mercè cuando quierass…” la veritat que crec que molts professors haurien d’aprendre d’ell ja que amb el pas del temps i com he pogut comprovar ja que sempre he estat amb contacte amb el centre Don Angel segueix sent el professor mes ben valorat i apreciat pels alumnes.
Durant l’estança dintre del col·legi Sagrada Família sempre tenia les ganes d’acabar i marxa, suposo que l’edat l’adolescència tenien molt aveure i així va ser va arribar quart d’eso i vaig deixar enrere el centre. Recordo l’últim dia amb alegria, satisfacció i sobretot amb tristesa al mateix temps per que deixava enrere una gran família, una família que marxava amb mi i a la que mai oblidaria.
Un cop acabada l’eso va ser el moment d’elegir, la veritat que no hem va suposa cap problema ja que tenia molt clar que volia realitzar el batxillerat, el problema va venir quan vaig haver de decidir on.
Podia anar al els Alfacs d’aquí de Sant Carles o bé al Seminari de Tortosa. La veritat es que desprès de pensar-ho vaig decidir anar al seminari, la raó va ser per que sàvia i coneixia per amics com funcionava L’ies Alfacs i vaig pensar “Mercè si vas al institut, no faràs re…” anaven la majoria de les meves amigues i ja es sap a un institut les portes sempre estan obertes i jo si no hem posen barreres sempre m’escapo. I desprès de pensar-ho vaig decidir que el millor per a mi era marxar a Tortosa al Seminari.
Al principi hem va fer por, per que era el primer cop que marxava de casa ja que si anava a Tortosa segurament hem quedaria en alguna residència o pis d’estudiants.
Recordo el primer dia amb nervis, molts, no s’havia on anava i no coneixia a ningú. Abans de començar al seminari hem vaig anar informant i tothom hem deia “Compte amb el mascarell! “, no ho entenia massa però desprès si.
El primer dia ens van ensenyar el col·legi que cal destacar que mereix la pena el veure’l ja que es una obra arquitectònica de reconeixement. Ens van dividir segons el Batxillerat i va ser quan vaig conèixer als que serien els meus nous companys durant aquests dos anys que es pronosticaven bastant durs.
Vaig realitzar el batxillerat d’humanitat i el meu tutor durant el primer any de batxillerat va ser… Mascarell!!! En aquell moment vaig pensar ja estem, no podia anar tot tant bé.
Estàvem tots asseguts i per fi es va obrir la portar i si era ell, Joan Mascarell professor de llengua Català i literatura, i el meu tutor. A primer cop d’ull hem va semblar seriós però amb el pas del temps ja hem vaig adonar que seriós quan si ha de ser però la persona més divertida i amb un sentit del humor que amb poques persones he vist.
L’etapa al seminari va ser dura, el nivell era alt i ens exigents moltíssim, la veritat que el primer curs hem va na bé, tret d’una assignatura, quina? Català, la vaig arrastrar fins a segon de batxillerat.
El dies al seminari pasaven ràpids però a mi la setmana sencera estan a Tortosa sem feia immensa. Hem vaig posar a viure a una residència d’estudiants on la majoria d’ell eren més grans que jo, Tortosa encara no era com avui dia que ja hi té mes facultats, el campus… i es pot dir que començava llavors els pisos d’estudiants, residències…
Vaig aguantar dos mesos, m’enllorava dels meus i al ser la petita del grup no ‘hi acabava d’adaptar tot i que els meus companys de residència s’hi van esforçar i preocupar sempre moltísim per mi.
Desprès de molt pensar-ho vaig decidir que pujaria i baixaria de Tortosa, era dur per que arribava tard a casa i hem tenia que posar a fer la feina de classe però va ser quan realment m’hi vaig trobar agust.
A més com que també i anaven altres estudiant de Sant Carles ens ho vam muntar per muntar i baixar junts i amb l’ajuda els pares que mai fallen tot va anar perfecte.
Els dos anys al seminari hem van passar volant i més segon que amb un no res teníem la selectivitat assetjant-nos.
El record que en tinc del Seminari es totalment positiu tret de les 150 escales que hi tenia que pujar dos cops per dia.
Dintre del seminari vaig conèixer noves amistats, professors únics i indescriptibles com L’Eduardo, felis com ell mateix, sempre amb les seves cabòries, corregudes pels passadissos, les seves frases i teories estranyes… La Judit incomparable, una de les millor professores que he tingut mai, la que més en sap del món dels romans i els grecs amb ella vaig descobrir tot aquest apassionant món, una professora que sàvia veure més enllà, amb un sol cop d’ull sàvia que alguna cosa et passava, es preocupava i tractava sempre d’ajudar-te.
També m’agradaria destacar a mossèn Carlos, el rei de la Filosofia, tot i que quan s’enfadava millor estar lluny, sempre recordaré una frase que ens va soltar com si fos la cosa tan normal i es que per si no ho saveu “ la dona és un forat i els homes son uns perxeros” traieu-ne conclusions… però tot i això vaig aprendre moltísim amb ell i sempre tenia ganes d’anar a les seves classes per que sàvia que alguna cosa ens tenia preparada.
I com no Joan Mascarell, el millor i si el millor professor que mai he tingut en tota la meva etapa educativa, incloent els anys d’universitat. Ell hem va ajudar des de sempre, hem va donar el millors consells que amb el pas del temps he comprovat la raó que en tenia i en els moments on potser ho hagués abandonat tot, ell va ser-hi al meu costat, hem va donar la força i hem va transmetre les ganes per seguir i tirar endavant.
Cal dir que per a realitzar el treball de recerca hem va tocar com a tutor ell, al principi hem va asustar l’idea però desprès va ser el millor que hem va poder passar, per que hem va servir per a conèixer-lo realment i es així com vam establir una relació entre alumne i professor que mai oblidare. També cal destacar el mèrit i la paciència que va tenir amb mi per que jo no he vist noia més justa que jo per analitzar les extraordinàries frases de català, ara ja puc dir que en soc una experta però mi va costa molt i el català també i ell sempre m’hi va ajudar. La veritat es que amb ell vaig aprendre moltísim i durant tots aquests anys sempre m’he recordat d’ell i sempre crec que el recordaré. I des de aquestes línees li vull donar les gràcies per tot.
Bé, finalment vaig aprovar la selectivitat i era el moment d’escollir el futur professional, tenia molt clar que volia fer pedagogia i així va ser però ja sabem com van les dècimes i per una, no vaig entrar a Barcelona i va ser quan durant un any vaig cursar dret.
Va ser el meu primer any com a universitària, la facultat de dret, molta gent, i sobretot per primer cop ara si marxar de casa.
Aquest cop ja si que no hem va suposa cap problema al contrari però va arribar un dia, desprès de realitzar un examen de dret civil que per cert vaig aprovar, que vaig pensar, estàs fent allò que realment vols? I la resposta va ser no, i es en aquest punt quan vaig decidir que era el moment de canviar.
Vaig començar a realitzar totes aquelles gestions per poder cambiar-me d’ensenyament i aquest cop vaig optar per la Rovira i Virgili tret que no m’arrepenteixo, i així va ser de Barcelona vaig baixar fins a la capital romana i he estat cinc anys, que la veritat se m’han passat ràpid, on he realitzat pedagogia, el que realment volia fer.
Durant aquest cinc anys podria explicar moltisims anècdotes que m’han passat però bé, el que si puc dir es que he conegut a la que ha estat durant aquest cinc anys la meva segona família (Marisol, la Cris, la Belen… )Una família que ens hem ajudat i donat el suport amb aquells moments on o veiem tot fosc.
He tingut professors de tot tipus, molts amb els que realment he après i molts per que no dir-ho amb els que millor m’hagués quedat a casa o anat de compres per que de poc servia anar a les seves classes, sort que amb el temps ha anat canviat i els meus companys estudiants d’altres anys no s’ho han trobat.
Ara ja crec es el moment d’anar acabant, si no passa res d’aquí menys d’un mes “hem fa por dir-ho” serè llicenciada amb pedagogia, sem fa estrany pesar-ho per que pareixia que no hagués d’arribar mai aquest dia però ja estar al caure.
Així es que la meva historia de vida referent a l’educació ha estat totalment positiva i amb part tot i que en tinc moltes ganes hem fa pena que s’acabi per que suposarà deixar la universitat, Tarragona i els amics que hem compartit tant aquests cinc anys.
Estàvem tots asseguts i per fi es va obrir la portar i si era ell, Joan Mascarell professor de llengua Català i literatura, i el meu tutor. A primer cop d’ull hem va semblar seriós però amb el pas del temps ja hem vaig adonar que seriós quan si ha de ser però la persona més divertida i amb un sentit del humor que amb poques persones he vist.
L’etapa al seminari va ser dura, el nivell era alt i ens exigents moltíssim, la veritat que el primer curs hem va na bé, tret d’una assignatura, quina? Català, la vaig arrastrar fins a segon de batxillerat.
El dies al seminari pasaven ràpids però a mi la setmana sencera estan a Tortosa sem feia immensa. Hem vaig posar a viure a una residència d’estudiants on la majoria d’ell eren més grans que jo, Tortosa encara no era com avui dia que ja hi té mes facultats, el campus… i es pot dir que començava llavors els pisos d’estudiants, residències…
Vaig aguantar dos mesos, m’enllorava dels meus i al ser la petita del grup no ‘hi acabava d’adaptar tot i que els meus companys de residència s’hi van esforçar i preocupar sempre moltísim per mi.
Desprès de molt pensar-ho vaig decidir que pujaria i baixaria de Tortosa, era dur per que arribava tard a casa i hem tenia que posar a fer la feina de classe però va ser quan realment m’hi vaig trobar agust.
A més com que també i anaven altres estudiant de Sant Carles ens ho vam muntar per muntar i baixar junts i amb l’ajuda els pares que mai fallen tot va anar perfecte.
Els dos anys al seminari hem van passar volant i més segon que amb un no res teníem la selectivitat assetjant-nos.
El record que en tinc del Seminari es totalment positiu tret de les 150 escales que hi tenia que pujar dos cops per dia.
Dintre del seminari vaig conèixer noves amistats, professors únics i indescriptibles com L’Eduardo, felis com ell mateix, sempre amb les seves cabòries, corregudes pels passadissos, les seves frases i teories estranyes… La Judit incomparable, una de les millor professores que he tingut mai, la que més en sap del món dels romans i els grecs amb ella vaig descobrir tot aquest apassionant món, una professora que sàvia veure més enllà, amb un sol cop d’ull sàvia que alguna cosa et passava, es preocupava i tractava sempre d’ajudar-te.
També m’agradaria destacar a mossèn Carlos, el rei de la Filosofia, tot i que quan s’enfadava millor estar lluny, sempre recordaré una frase que ens va soltar com si fos la cosa tan normal i es que per si no ho saveu “ la dona és un forat i els homes son uns perxeros” traieu-ne conclusions… però tot i això vaig aprendre moltísim amb ell i sempre tenia ganes d’anar a les seves classes per que sàvia que alguna cosa ens tenia preparada.
I com no Joan Mascarell, el millor i si el millor professor que mai he tingut en tota la meva etapa educativa, incloent els anys d’universitat. Ell hem va ajudar des de sempre, hem va donar el millors consells que amb el pas del temps he comprovat la raó que en tenia i en els moments on potser ho hagués abandonat tot, ell va ser-hi al meu costat, hem va donar la força i hem va transmetre les ganes per seguir i tirar endavant.
Cal dir que per a realitzar el treball de recerca hem va tocar com a tutor ell, al principi hem va asustar l’idea però desprès va ser el millor que hem va poder passar, per que hem va servir per a conèixer-lo realment i es així com vam establir una relació entre alumne i professor que mai oblidare. També cal destacar el mèrit i la paciència que va tenir amb mi per que jo no he vist noia més justa que jo per analitzar les extraordinàries frases de català, ara ja puc dir que en soc una experta però mi va costa molt i el català també i ell sempre m’hi va ajudar. La veritat es que amb ell vaig aprendre moltísim i durant tots aquests anys sempre m’he recordat d’ell i sempre crec que el recordaré. I des de aquestes línees li vull donar les gràcies per tot.
Bé, finalment vaig aprovar la selectivitat i era el moment d’escollir el futur professional, tenia molt clar que volia fer pedagogia i així va ser però ja sabem com van les dècimes i per una, no vaig entrar a Barcelona i va ser quan durant un any vaig cursar dret.
Va ser el meu primer any com a universitària, la facultat de dret, molta gent, i sobretot per primer cop ara si marxar de casa.Aquest cop ja si que no hem va suposa cap problema al contrari però va arribar un dia, desprès de realitzar un examen de dret civil que per cert vaig aprovar, que vaig pensar, estàs fent allò que realment vols? I la resposta va ser no, i es en aquest punt quan vaig decidir que era el moment de canviar.
Vaig començar a realitzar totes aquelles gestions per poder cambiar-me d’ensenyament i aquest cop vaig optar per la Rovira i Virgili tret que no m’arrepenteixo, i així va ser de Barcelona vaig baixar fins a la capital romana i he estat cinc anys, que la veritat se m’han passat ràpid, on he realitzat pedagogia, el que realment volia fer.
Durant aquest cinc anys podria explicar moltisims anècdotes que m’han passat però bé, el que si puc dir es que he conegut a la que ha estat durant aquest cinc anys la meva segona família (Marisol, la Cris, la Belen… )Una família que ens hem ajudat i donat el suport amb aquells moments on o veiem tot fosc.
He tingut professors de tot tipus, molts amb els que realment he après i molts per que no dir-ho amb els que millor m’hagués quedat a casa o anat de compres per que de poc servia anar a les seves classes, sort que amb el temps ha anat canviat i els meus companys estudiants d’altres anys no s’ho han trobat.Ara ja crec es el moment d’anar acabant, si no passa res d’aquí menys d’un mes “hem fa por dir-ho” serè llicenciada amb pedagogia, sem fa estrany pesar-ho per que pareixia que no hagués d’arribar mai aquest dia però ja estar al caure.
Així es que la meva historia de vida referent a l’educació ha estat totalment positiva i amb part tot i que en tinc moltes ganes hem fa pena que s’acabi per que suposarà deixar la universitat, Tarragona i els amics que hem compartit tant aquests cinc anys.
